Fa pocs dies vaig tenir l’ocasió de participar a Saragossa com a representant d’una bona praxis, en el marc del seminari de llançament del futur Programa de Cooperació Territorial Europea França, Espanya, Andorra (POCTEFA) 2014-2020. A banda de la possibilitat de poder expressar la bonhomia de cooperar, ja que permet capitalitzar recursos econòmics per accelerar actuacions i estratègies i sempre augmenta el nostre coeficient de Peter (capacitat de gestió), gràcies a l’aprenentatge recíproc, em vaig permetre adreçar als més de 1.000 participants una invitació a “espigolar”, és a dir, a què Europa no els esperaria si no es movien!
D’entrada, un hauria de tenir present que el grans objectius de la UE, reflexats en l’estratègia “Europa 2020” es basen en un creixement intel·ligent, sostenible i integrador a partir de cinc objectius: ocupació (el 75% de la població entre 20 i 64 anys ha d’estar ocupada); investigació i innovació (el 3% del PIB de la UE s’ha d’invertir en R+D); canvi climàtic i energia (objectiu 20/20/20); educació (el 40% de la generació més jove ha de tenir estudis superiors finalitzats i el percentatge d’abandonament escolar ha de ser inferior al 10%); lluita contra la pobresa (el risc de pobresa ha d’amenaçar a 20 milions de persones menys). Ras i curt, la traducció és que la Comissió per al període 2014-2020 vol apostar els doblers en el creixement i l’ocupació i la cooperació territorial europea.
Aquesta voluntat de construir Europa per mitjà de la cooperació es deu a quècorrem el risc que estiguem construint una “Europa sense europeistes” o mancada de legitimitat social, per això els programes que ens brinda Europa, són eines per atansar i difondre els valors d’Europa, i, tractar a la vegada de reformular-la. De fet, entre tots plegats hem d’entreveure la contradicció que suposa que la política monetària, fonamentada en la cerca de l’estabilitat de preus estigui cedida a Brussel·les, mentre que per contra, la política fiscal, entesa com els programes de despesa pública i els impostos, recaigui sobre als propis estats de forma poc cohesionada, aquesta asimetria fa que el funcionament del sistema europeu sigui del tot “no òptim”. Per tant, l’actual situació posa de manifest el debat sobre la necessitat d’una política fiscal més “vinculada i coordinada”. Sempre he defensat i defensaré la importància de la subsidiarietat, és a dir el món local i autonòmic de ben segur haurien de tenir un rol i una autonomia a tots nivells encara més important, de manera que, el mateix teixit productiu tindria millors condicions o entorn per operar.
Què podem fer des de la Catalunya Central? En primer terme, a l’analitzar els deures fets en el període actual 2007-2013 per part dels agents públics i privats… fa palès com d’igual forma que a la majoria dels territoris periurbans o de fora de l’àrea metropolitana, en el futur haguem de ser més proactius o ambiciosos. En segon terme, Europa no és tan sols una oportunitat per demanar programes europeus per part d’entitats públiques o centres de coneixement, cal tenir molt present que és una finestra plena d’oportunitats financeres i relacionals per a les empreses i alhora, les persones. Les oportunitats d’Europa per a les Pimes són comercials, de suport a processos de R+D col.laboratius, per atraure talent, etc. una coresponsabilitat que recau per tant entre les empreses i les administracions. I que dir de l’oportunitat pels ciutadans…Fixeu-vos si al segle XVIII alguns catalans anaven a captar coneixement al bressol de la industrialització (com ara Anglaterra, Escòcia) per aprendre sobre maquinària i organització una temporada, sovint em sobta que més enllà dels Erasmus, la mobilitat acadèmica i professional sigui encara molt més reduïda en proporció a d’altres contexts com el nord-americà.
I acabo plagiant a una frase d’un cèlebre escriptor que em va esgrimir un col.lega fa uns anys, “el futur té molts noms. Per als dèbils és l’inabastable. Per als temorosos, el desconegut. Per als valents és l’oportunitat”.
Eduard Barcons Comellas
Berga, octubre de 2015
